Monestir erigit pel compte Guifré el Pelós l'any 879. El 20 d'abril de l'any 888 va ser consagrat solemnement i dedicat a Santa Maria. Posteriorment i degut al creixement que patí el monestir, va ser necessari ampliar el temple i es va tornar a consagrar l'any 935. La comunitat va seguir creixent i es va protegir el monestir amb unes muralles, al mateix temps que es construïa un nou temple, que es va consagrar l'any 977.  L'església que es conserva és, amb moltes modificacions posteriors i amb una redistribució de les naus, la que va consagrar l'abat Oliba el 1032. El mateix abat va ser l'impulsor de l'escriptori; un dels més importants de l'època. 

La capçalera del temple construït per l'abat Oliba es va aixecar sobre una antiga necròpolis alt-medieval, amb estrats d'època tardoromana. Aquesta es va descobrir durant unes excavacions realitzades entre 1969 i 1976, quan es va buscaven les restes de la capçalera del segle X o una cripta. No es va trobar cap d'aquest elements, i en canvi van aparèixer una trentena de tombes entre el braç sud del transsepte i el creuer.

L'espai entre el sostre, l'actual terra del temple, es va estrenyent a mesura que ens desplacem cap al nord. Això fa pensar que la necròpoli era molt més amplia, però es va malmetre amb la construcció del temple.

Es poden observar dues tipologies de tombes diferents: de lloses i de sarcòfag. Els primers estan datats a l'època tardoromana i en l'interior d'algunes sepultures es van trobar fragments de ceràmica romana.

Les altres sepultures es troben excavades directament a la pedra calcària i amb l'espai pel cap clarament diferenciat i amb forma de ferradura. Algunes d'aquestes sepultures es van mutilar en construir els absis actuals.

Daten del segles IX i X i de ben segur que pertanyien a personatges il·lustres de la vila, ja que no tothom podia costejar-se un sepulcre individual excavat a la roca. També ho demostra el fet de trobar una làpida esculpida amb unes franges, o una altra que té una creu de Malta.

Malauradament aquest espai no és visitable i és utilitzat com a magatzem.

La recerca de la cripta es va aturar, fins que un grup d'entusiastes del monestir van enretirar una gran llosa que hi havia en la nau central. El lloc no va ser escollit a l'atzar, si no que es van seguir les indicacions d'Elies Rogent, l'autor de la restauració que ha dotat al temple de l'aspecte actual. Rogent indicava la possibilitat de l'existència d'una cambra, però que per falta de diners i de temps no es va poder explorar.

En enretirar la llosa va aparèixer una sala plena de runa i ossos.

La sala, un cop neta de runa, té planta rectangular amb un banc de pedra en cadascun dels murs laterals, coberta amb una volta de canó rebaixada i que encara conserva el seu enllosat original.

S'accedeix  a ella per una escala, que ha perdut algun esglaó.

En el mur est s'obria una finestra esqueixada i de mig punt avui cegada.

Al darrera d'aquest mur es troba la necròpolis que hem descrit amb anterioritat. La presència de la finestra en el mur est i de la necròpoli ens fan pensar en que podríem estar davant una cripta o capella construïda abans que la gran basílica de l'abat Oliba.

Si es tractava d'una cripta, per què estava plena d'ossos i runa? Un forat a la volta ens podria donar la solució. És molt possible que en algun moment es decidís prescindir d'aquest espai i es va reutilitzar com a ossera. Les restes humanes s'anirien depositant a través del forat practicat a la volta.

Malauradament, a dia d'avui encara no ha visitat aquest recinte cap arqueòleg, ni s'ha fet cap estudi que pugui aclarir els interrogants que planteja aquesta cambra.

L'any 1428 va ser víctima d'un terratrèmol en el qual es va enfonsar la nau principal, una lateral i part d'un campanar. Va ser restaurada dotant la nau principal d'una coberta gòtica i posteriorment, l'any 1835, es va remodelar el seu interior passant de cinc naus a tres. Dos anys més tard fou espoliada i incendiada.

Fins fa poc es conservaven en el claustre algunes claus de volta d'aquesta època,  així com capitells de tipus califal de la basílica del 977, i les bases d'un baldaquí de pedra del segle XII, entre d'altres moltes restes de les edificacions anteriors. Malauradament en restaurar el claustre es va considerar que aquest no era el lloc més adient per ser exposades  i es van guardar a l'espera de crear un espai museístic.

Els elements del baldaquí, en una estranya operació, es conserven "temporalment" en el Museu Nacional de Catalunya, que a canvi d'aquesta "cessió" els ha restaurat. No acabo d'entendre aquesta operació i dubto molt que aquests elements tornin algun dia a Ripoll.

Entre 1886 i 1893 es va procedir a la seva reconstrucció dotant-la de l'aspecte actual, amb una poc encertada distribució de les naus i un excessiu aspecte de modernitat.

Consta de cinc naus amb un ampli transsepte en el qual s'obren set absis, tres a cada banda de l'absis central.

La nau central està separada de les laterals a través d'arcs de mig punt que es recolzen en pilars de planta quadrada.

Les naus laterals es separen entre si per arcs de mig punt que es recolzen de forma alterna en columnes semicirculars i pilars rectangulars. Aquesta distribució ha estat molt criticada, ja que no hi ha cap mostra similar en tota l'arquitectura romànica catalana. Elies Rogent va defensar que aquesta era la distribució original.

També s'ha qüestionat el cimbori que s'alça sobre la intersecció entre la nau principal i el transsepte. Aquesta estructura es va copiar de Sant Jaume de Frontanyà i no està clar que existís anteriorment.

Per la part interior el creuer es resol amb una cúpula recolzada en petxines.

Fou panteó reial fins l'any 1162, prova d'això són els sepulcres que trobem a banda i banda del transsepte. L'any 1982 es va tornar a col·locar la tomba de Gifré el Pelós en el costat esquerre.

En el costat dret podem veure la tomba de Ramon Berenguer III, molt més monumental. Originàriament estava situada en el claustre, però posteriorment es va col·locar als peus de la nau. En 1835 es va portar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i en 1893 es van retornar al monestir. És en aquell moment que es va construir el mausoleu actual. Està emmarcat per un gran arc de mig punt que es recolza en dos capitells califals de la basílica consagrada en el 977.

El sepulcre és l'original del segle XII. En ell hi han representades diverses escenes, molt erosionades i que fan difícil la seva identificació.

Flanquejant la façana es van construir dos campanars de planta quadrada.

Són d'estil llombard amb frisos d'arcs cecs i lesenes, tant en la part exterior com per la interior.

El del costat nord va ser escapçat pel terratrèmol del segle XV i durant la reconstrucció es va optar per coronar-lo amb un pis amb finestres similars a les del transsepte i una cúpula octogonal.

L'altre en canvi, resta sencer, però amb un darrer pis afegit durant la restauració del segle XIX. No es sap si en algun moment el campanar va tenir realment aquest aspecte, coronat amb merlets. Les imatges que es tenen mostren un darrer pis de petites dimensions i cobert amb una teulada de quatre aigües. Elies Rogent va optar per construir aquest darrer pis per equiparar-lo a la resta de campanars de l'època, com el de Sant Miquel de Cuixà. 

Està format per un alt sòcol coronat per un fris d'arcs cecs. En la part superior d'aquest pis s'obren dues finestres de mig punt en els costats sud i oest. Els dos següents pisos tenen dues grans finestres de mig punt en cadascun dels seus murs, si bé les del tercer pis són de majors dimensions i antigament allotjaven les campanes. Actualment només se'n conserven dues.

En el quart pis s'obren dues finestres geminades en cadascun dels costats. Aquestes van ser cegades al llarg dels segles i en la restauració d'Elies Rogent es van tornar a obrir. El darrer pis, construït en aquesta mateixa reconstrucció, va imitar la distribució del quart pis, amb la diferència que es troba coronat per un fris d'arcuacions cegues.

Per accedir a l'interior del campanar ho hem de fer a través de la sagristia. En començar a pujar la primera escala ens trobem amb una bella sorpresa: un fragment de pintura mural. S'observa una sanefa amb motius geomètrics, sota de la qual trobem elements vegetals i cortinatges.

Precedeix l'església un atri de construcció gòtica que protegeix la portalada. Aquesta va ser esculpida a mitjans del segle XII i és un dels conjunts escultòrics més interessants de l'època romànica al nostre país.

El claustre va ser iniciat entre el 1170 i el 1200, moment en que es va construir la galeria més propera a l'església. La construcció va restar aturada durant molts anys i no fou fins a finals segle XIV i principis del XV que es van acabar les altres galeries. El pis superior va ser acabat en el segle XVI. Té forma trapezoïdal i està format per 112 arcs de mig punt recolzats en 252 columnes amb capitells decorats amb motius religiosos i mitològics.

A continuació es poden observar unes imatges de com es trobava el monestir abans de la reconstrucció realitzada per Elies Rogent en el segle XIX.

Voldríem aprofitar aquest espai per mostrar el nostre agraïment a en Jaume i Jordi Vilalta. Gràcies a ells, els membres d'aquesta web vàrem poder visitar l'estança que podria ser la cripta del monestir, la necròpolis i l'interior de les dues torres campanar. A partir d'aquest moment aquests espais, ni que sigui virtualment a través de les nostres fotografies, ja són accessibles a tothom qui ho desitgi.