Monestir de Sant Pere

Va ser fundat l'any 977 pel comte Miró Bonfill de Besalú, que també era bisbe de Girona i el va posar sota el patrocini de la Santa Seu. A la fundació van assistir també el bisbe de Narbona, Guifré, el d'Urgell, Guillem i els comtes Oliba i Sunifred. La protecció papal li va comportar certs privilegis, com per exemple custodiar les relíquies dels màrtirs Sant Prim i Sant Felicià.

L'any 1003, gràcies a l'impuls del comte Bernat Tallaferro es va consagrar l'església. Aquesta va ser consagrada pels bisbes de Girona, Vic, Barcelona, Elna, Urgell i Narbona, en presència del comte Bernat i del seu germà Guifré, comte d'Urgell.

L'any 1111 va morir el comte Bernat III sense descendència i el comtat va passar a dependre del de Barcelona. A partir d'aquest moment, el monestir va viure el seu moment de màxima esplendor, ja que en absència del comte, l'abat era la personalitat amb més autoritat a la vila. Aquest fet va provocar un creixement del monestir i de les seves possessions durant els segles XII i XIII.

En 1336 es crea el càrrec d'hospitaler, per a l'hospital de pobres que hi havia darrera del temple, conegut com a hospital de Sant Julià.

A partir del segle XV el monestir comença a entrar en decadència i els terratrèmols de 1426 i 1428 afectaren les seves dependències. La revolta dels remences i la presència d'abats comendataris agreujaren la situació, que empitjoraria encara més quan el cenobi va estar 24 anys sense abat. Felip II, per recomanació del seu pare, es va fer protector del monestir i li va adscriure els monestirs de Sant Llorenç del Munt i el de Sant Quirze de Colera, unió confirmada pel papa Climent VIII en 1592.

A principis del segle XVII, l'abat era Benet Fontanella, originari d'Olot. Aquest va accedir a traslladar una part de les relíquies dels sants Prim i Felicià a l'església de Sant Esteve d'Olot. Això provocà una revolta entre la població de Besalú i un escamot d'homes es traslladà a Olot amb la intenció de recuperar-les. El litigi va arribar fins a Roma i el nunci papal va acabar decretant, en 1619, que la part de les relíquies es podia quedar a Olot. Després d'aquest fet, l'abat no va tornar a viure en el monestir i va traslladar la seva residència a Olot.

Durant la Guerra dels Segadors, l'abat Francesc Climent, es va posicionar a favor de Felip IV i partidari de l'obediència de Catalunya a la corona castellana, en contra del que van fer la resta d'abats catalans. Per aquest motiu, en acabar la guerra es va instal·lar a Roma, on va morir en 1647. A banda dels estralls que va provocar aquest enfrontament en el monestir, a mitjans del segle XVII una epidèmia va assolar Besalú i malgrat que no es va produir cap mort a dins del monestir, si n'hi va haver entre els pagesos i servents de la comunitat, minvant així les seves rendes. No es fins a principis del segle XVIII amb l'abat Lluís de Montserrat, que el cenobi recuperarà un cert esplendor. En aquest moment es fan obres en les estances del monestir i es construeix nou mobiliari per a l'església, com un nou orgue. El següent abat, Antoni Ameller i Montaner va seguir amb aquest ressorgiment de la comunitat i comença la construcció de la nova abadia. També l'abat Anselm Rubió va encarregar nou mobiliari per a l'església durant la segona meitat del segle, entre ells el nou retaule barroc, unes urnes per a les relíquies i dues trones. També es van decorar amb pintures les voltes del presbiteri i del deambulatori. Malauradament res de tot això ens ha arribat.

En 1809 les tropes franceses arriben a Besalú i s'instal·len al monestir i a la col·legiata de Santa Maria. Per millorar la seva defensa, destrueixen el claustre. Els monjos havien fugit prèviament del monestir, emportant-se tots aquells objectes de valor que van poder i que van amagar a Sant Llorenç de Sous. Els francesos van marxar del monestir l'any 1813, però abans van destruir les seves fortificacions i algunes dependències. Per aquest motiu, quan els monjos tornen al cenobi, es van instal·lar a la casa de l'abat, doncs el monestir estava inhabitable. Ben aviat es va començar la construcció del nou monestir pel mestre de cases de Besalú, Narcís Domènec.

Per poder reconstruir el mobiliari litúrgic perdut i el monestir, l'abat va aconseguir del rei l'annexió de la comunitat del Sant Sepulcre de Palera en 1816.

Amb la desamortització de l'any 1835 va provocar que s'abandonés el monestir fins l'any 1908. Malgrat això, l'ajuntament aconseguí la cessió de l'església i de la casa abacial.

En la tercera guerra carlina el monestir va tornar a ser ocupat per militars, que foren expulsats per un destacament carlí en 1874. Malgrat això, el temple va quedar molt malmès i va ser necessari reparar-lo, passant a ser una sufragània de Sant Vicenç.

Durant la guerra civil es va cremar el mobiliari de l'església i les pintures del segle XVIII del presbiteri i del deambulatori, així com algunes escultures.

Avui en dia només queda en peu l'església i algunes dependències posteriors. Té planta basilical amb tres naus, transsepte, on s'obre un absis de grans dimensions, que té un deambulatori ricament decorat.

L'absis està decorat exteriorment amb arcs cecs i un fris de dents de serra. Els arcs estan acabats en mènsules decorades amb motius vegetals, com fulles, flors i fruits, caps humans i d'animals i una àliga amb les ales obertes.

La nau central està coberta amb una volta de canó, mentre que les laterals tenen volta de quart de cercle.

El deambulatori és l'element més interessant del temple, malgrat que va patir molts desperfectes per la construcció del retaule barroc i especialment per l'incendi de la guerra civil.

El presbiteri està definit pel semicercle del deambulatori. Els dos espais estan separats per arcs de mig punt, que es recolzen en quatre parelles de columnes, que s'alcen sobre un plint força alt. Els seus capitells són els elements més interessants de tot el temple, malgrat que alguns d'ells estan molt malmesos degut a l'incendi i cal recórrer a fotografies de principis del segle XX per acabar-los d'interpretar.

Comencem el nostre recorregut pel costat nord, on veiem un capitell corinti, format a base de fulles carnoses distribuïdes en dos nivells. Al seu costat hi ha un capitell zoomòrfic, on hi ha sis quadrúpedes, agrupats per parelles i que comparteixen els seus caps. En les parts centrals de les cares, en la part superior, veiem un cap d'animal del que surten unes cintes perlejades, que envolten als quadrúpedes.

La següent parella de capitells és la que es troba en pitjor estat i si no fos per les fotografies antigues, no podríem identificar que s'hi va esculpir. El capitell interior era figurat, però la majoria de les figures han desaparegut i només es conserva el cap d'algunes. En la cara que dóna al presbiteri, veiem un personatge masculí amb corona reial i barba acompanyat, probablement, d'una dona. Alguns estudiosos els han identificat com a Salomó i la reina de Saba, per que aquesta escena sol acompanyar a la de l'Epifania, que veurem en la següent parella de capitells. En una de les altres cares només es conserven dues cares femenines. Ja a la darrera cara visible veiem a dos personatges dempeus, un era barbat i portava el cap cobert i sembla que sostenia un arc. L'erosió ens impedeix poder dir res més sobre els motius que s'hi van esculpir. L'acompanya un capitell corinti, també molt malmès.

En canvi, en la tercera parella trobem els capitells més interessants, doncs ens narren escenes vinculades a l'Epifania. Tots dos són historiats. En el més proper al presbiteri hi veiem diverses escenes dividides en dos registres. En el superior està Herodes aconsellat pel dimoni, el somni dels Tres Reis, que comparteixen llit i la Fugida a Egipte. En el registre inferior està representada la Matança dels Innocents. En cadascuna de les cares de l'altre capitell es va representar a un dels tres reis, que va muntat a cavall. Malauradament, només es conserva en relatiu bon estat un d'ells.

En la darrera parella de capitells tornem a trobar un capitell corinti, en aquest cas acompanyat d'un zoomòrfic. En ell trobem a grius enfrontats i que es mosseguen les ales.

La majoria de les bases de les columnes van ser substituïdes després de 1939. Una de les originals que es conserva està decorada amb motius vegetals.

Malauradament, les fotografies dels capitells no tenen la qualitat desitjada per poder apreciar els detalls. Fins ara, no hem pogut visitar el temple amb la tranquil·litat i la il·luminació que requereix una feina com aquesta... Sempre hem entrat al temple en visites guiades, que no permeten poder fer fotografies amb trípode i tranquil·litat... esperem que algun dia l'oficina de turisme de Besalú ens permeti millorar-les.

La volta de la capella major està decorada amb dos frisos de dents de serra, entre els que hi ha un fris d'arcs cecs.

Per sobre del fris de dents de serra en trobem un altre decorat ricament amb motius vegetals que s'entrellacen en els extrems i motius geomètrics, també entrellaçats, en el centre. La separació entre aquests diferents motius es fa mitjançant uns elements que semblen haver estat afegits posteriorment. La central té dos lleons entre els que hi ha un personatge (Daniel?). Podria ser la base de columna a que feia referència Puig i Cadafalch?. La del costat esquerre té representat a un cavaller i el seu cavall, mentre que la de la dreta té esculpida una flor.

Els arcs de mig punt es recolzen en mènsules esculpides. Bàsicament són de tipus vegetal, tot i que també trobem un cap d'animal, un quadrúpede i un personatge amb les mans obertes en la mènsula central, que semblaria representar una ànima que puja al Cel.

El fris d'arcs cecs el trobem també en la part exterior del presbiteri, en el mur del deambulatori. Aquest està cobert amb una volta anular, que acaba en una imposta llisa.

En el deambulatori s'obren tres capelles semicirculars, que no sobresurten a l'exterior. En cadascuna d'aquestes capelles s'obre una finestra de mig punt i d'una esqueixada.

També s'obren dos absis semicirculars en els braços del transsepte, que tampoc son visibles des de l'exterior. En ells també s'obre una finestra de mig punt en la part central.

Per sobre de la capella central s'obre un òcul, decorat internament amb un bossell esculpit amb un motiu de corda.

La façana oest sobta per la seva austeritat. La porta d'entrada principal del temple s'obre en la part baixa d'aquest mur, datada en la segona meitat del segle XII.

La porta està formada per un arc de mig punt adovellat, que envolta una llinda on es conserven restes de policromia, de factura posterior. Aquest arc té per la seva part interior una arquivolta en forma d'escòcia, decorada amb uns entrellaçats en forma de trena. Alguns autors defensen que aquesta decoració no es correspon amb la resta de la porta i podria ser aprofitada d'algun altre punt del temple.

En les dovelles més inferiors d'aquest arc s'hi van esculpir dos lleons, en una posició força estranya, doncs tenen les potes davanteres cap a l'exterior i les posteriors cap a l'interior de l'arc.

L'arc descansa en dues fines columnes, els capitells de les quals estan esculpits amb motius vegetals, tallats amb poca destresa.

En la part superior de la façana oest destaca un gran finestral de tradició rossellonesa.

Té dues arquivoltes decorades amb motius vegetals i geomètrics de molt bella factura. L'arc exterior és adovellat i llis, però la seva aresta aixamfranada està ricament decorada amb motius vegetals, entre els que surten caps humans i d'animals. L'arquivolta exterior presenta una decoració a base d'entrellaçats i botons florals. L'arc que hi ha al seu darrere te l'aresta decorada amb un motiu de corda, que es perllonga pels muntants. La segona arquivolta té una decoració de cintes disposades helicoïdalment i entre les que veiem petits botons. L'arc més intern té l'aresta acanalada on hi ha botons florals, que tenen continuïtat en els muntants.

El capitell exterior esquerre és el més erosionat. En ell semblaria que es van representar uns grius, que potser eren atacats per uns caps de lleó, situats en la part superior del capitell. En el capitell exterior de la dreta creiem que es representava el mateix motiu. Aquí si veiem clarament als grius, que es mosseguen les ales i els caps de lleó que mosseguen les potes dels grius. Els capitells centrals són, en canvi, de tipologia vegetal, amb caps de bèsties en la part central de l'extrem superior. Tots els àbacs són decorats amb motius vegetals. En el cas dels capitells interiors, també veiem un cap humà en l'angle.

Flanquejant la finestra podem trobar dos lleons amb un aspecte esfereïdor, mostrant-nos les seves dents. És la representació del lleó de Judà (Crist), que amb les seves potes aixafa al mal. El lleó de l'esquerra aixafa amb les potes del darrera a una bèstia que els estudiosos identifiquen com un lleopard, símbol del mal. Amb les potes davanteres sembla que agafi un cabró. Entre tots dos animals, hi ha un simi amb rostre sarcàstic i actitud burlesca. El lleó de la dreta té les seves potes davanteres davant un home nu, que representa a un pecador. Al seu costat un gripau, que tenia connotacions "infernals". Amb les potes posteriors el lleó agafa el que s'ha interpretat com un altre lleopard.