El temple parroquial de Sant Llorenç apareix documentat per primera vegada en 1075.

Estava formada per una sola nau, probablement acabada en un absis semicircular, però que en el segle XVII va ser suprimit.  

En el segle XVII va ser destruïda, quedant només en peu el campanar i part dels seus murs laterals.

En 1674 es va reconstruir l'església, adaptant-la als gustos de l'època. Es va suprimir l'absis romànic i es van afegir capelles laterals: dues en el costat nord i una en el sud. També es va construir una sagristia i es va cobrir la nau amb una volta apuntada amb decoracions de guix barroques.

Durant la Guerra Civil va ser ocupada per les tropes republicanes i la van utilitzar com a polvorí i magatzem d'armament. En fugir per l'avenç dels nacionals, van cremar la rectoria, però van deixar les armes i municions en el temple. Els soldats franquistes van retirar tot aquest material i posteriorment van incendiar l'església. La coberta es va esfondrar i fruit d'això es van desplomar els murs oest i nord.

En 1990 el bisbat de Vic va donar el recinte a la família Capdevila, que la va reconstruir. Durant aquestes obres es va reconstruir el segon pis del campanar, afegint-hi arcs cecs llombards i la teulada a quatre aigües.

La porta d'accés s'obre en el mur sud, formada per una arc de mig punt amb grans dovelles.