El lloc de Vallfogona es documenta per primera vegada l'any 900 en nombrosos contractes de compravenda i donacions a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. És precisament la seva abadessa Ranio, que va manar construir el temple de sant Julià, consagrat el 23 d'abril de l'any 960 en presència del bisbe Ató de Vic. 

En el segle XII es construeix un nou temple, amb el patrocini del senyor de Pinós. Estava format per una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per  arcs torals. Aquesta es va enfonsar parcialment per culpa del terratrèmol de l'any 1428. Ràpidament es va reconstruir però ja en format ogival.

L'any 1355 es construeix el castell de Vallfogona. Això comportà un augment demogràfic a la zona que va provocar que en l'any 1756 es decidís refer el temple d'acord amb els gustos estètics de l'època i dotant-lo de tres naus. Es va iniciar la construcció per la capçalera, però les obres no es van acabar. El conjunt ofereix un aspecte singular, ja que la capçalera barroca és de grans dimensions i contrasta amb la sobrietat de mides de la part romànica, corresponent als peus de la nau.

L'església va ser incendiada durant la Guerra Civil, perdent-se l'altar major, que a principis dels anys quaranta va ser substituït per un tabernacle. Posteriorment, a finals dels anys seixanta un llamp va provocar l'ensorrament parcial de la part barroca, deixant el temple en un estat lamentable. De d'aleshores es traslladà la condició de parròquia a l'església de la Salut.

La porta d'accés es situa en el mur oest. És un dels pocs elements romànics que ha sobreviscut al pas dels anys. 

Està formada per cinc arcs de mig punt en gradació. Les arquivoltes senars són adovellades, mentre que la quarta està esculpida amb pinyes i la segona és llisa.

Les dues arquivoltes parelles es recolzen en quatre columnes amb els seus capitells esculpits. L'erosió fa que costi reconèixer les figures humanes i animals que s'hi van esculpir.