Província de Girona


Capella de Sant Iscle
(Vidreres, La Selva)

41º 47,092'N ; 2º 48,456'E    



La primera referència escrita que hem trobat del castell de Sant Iscle és de l’any 1194, en un document que establia la pau entre Ermengol VIII d’Urgell i el vescomte Ponç III de Cabrera, casat amb la filla del comte d’Urgell i per tant era el cunyat d’Ermengol VIII. La capella que dóna nom al castell no està documentada fins l’any 1263.


L’edifici inicial era una petita capella, formada per una sola nau capçada a l’est per un absis semicircular. Aquesta capella estava situada fora del recinte fortificat, prop de la porta d'entrada.


En aquesta capella s’hi veneraven les despulles de sant Iscle, que havien estat portades des de Còrdova l’any 1010, quan les tropes catalanes van assaltar aquesta ciutat musulmana. L’any 1263 el cos del sant va ser traslladat per ordre del vescomte Guerau VI al monestir de santa Maria de Breda. A la capella es van deixar algunes relíquies guardades en una arqueta. El 1339 el bisbe de Girona va agafar alguns dels ossos del sant per repartir-los en altres esglésies del bisbat i poguessin ser venerats pels fidels.

En una visita pastoral feta l’any 1436 es fa constar que la capella estava enrunada i per aquest motiu el culte es trasllada a l’església parroquial de Vidreres. Al poc temps es comença a reconstruir el temple, en aquest cas modificant l’orientació a nord-sud.


S’aprofiten les parets nord i oest de l’antic temple, mentre que el mur sud s’enderroca totalment. L’absis no s’acabarà de derruir, però va quedar inutilitzat.


En el segle XVI es torna a reformar la capella, que es va beneir l’any 1583 en honor a sant Iscle i santa Victòria. És tracta d’un temple més estret que l’anterior, amb la porta oberta en el costat sud.


Aquesta capella va tenir culte més o menys esporàdic fins a principis del segle XIX, quan sabem que ja estava enrunada. .