Catedral de Girona

Es té constància de l'existència d'una diòcesi a Girona cap al segle V, si bé és molt probable que ja la tingués amb anterioritat. Segons documents del segle VII era equiparable a les de Toledo o Sevilla. Algunes fonts afirmen que aquesta catedral primitiva va ser l’adequació pel culte cristià de l'antic temple romà, situat al mateix lloc que la catedral actual, però altres estudiosos defensen que el primer temple catedralici es va situar en l’actual església de Sant Feliu.

Ja en època romana el temple es trobava situat a dalt d'un petit turó i es comunicava amb el fòrum a través d'una imponent escala. No s'han trobat vestigis d'aquesta escala romana, si bé si que s'han trobat de l'ampliació que es va fer d'aquesta en època romànica a sota de l'actual.

Durant l'ocupació sarraïna de la ciutat, la seu episcopal no va poder exercir el culte. Malgrat tot, aquest va seguir en l'església de Sant Feliu. Va ser l'any 785, quan Carlemany va restituir la vida religiosa a la seu. També a partir d'aquell instant Girona passa a ser un comptat que dependrà dels reis francs. El 878 fou confiat el comptat a Guifré el Pilós, comte d'Urgell i Cerdanya, que a partir d'aquell moment ho fou també d'Osona, Barcelona i Girona, formant-se així el nucli principal del Casal de Barcelona, que serà l'origen del principat de Catalunya.

L'any 1015 l'estat ruïnós de la catedral va aconsellar la construcció d'un nou temple. El bisbe Pere Roger va haver de vendre algunes possessions al seu cunyat el comte Ramon Borrell i a la seva germana Ermessenda de Carcassona l'alou de Sant Daniel, per poder finançar aquestes obres.

La nova catedral romànica, dedicada a Santa Maria, es consagrava l'any 1038. A finals del segle XX es van realitzar diverses campanyes d'excavació per conèixer més detalls d'aquest temple, que l'any 1312 va ser substituït per l'actual catedral gòtica. D'aquests estudis se'n pot extreure que la seu romànica tenia uns 15 metres d'amplada, formada per una sola nau, coberta amb volta de canó, que acabava en un transsepte en el que s’obrien cinc absis.

La portalada principal era monumental i estava protegida per una galilea sostinguda amb arcs torals. En aquesta galilea van ser enterrats inicialment el bisbe Pere Roger i la comtessa Ermessenda. En 1385 Pere el Cerimoniós va ordenar el trasllat del sarcòfag d'Ermessenda a l'interior de la catedral i va encarregar a Guillem Morell la construcció d'un nou sepulcre per a ella i per a Ramon Berenguer II. Tots dos sarcòfags van ser oberts l'any 1982 per ser analitzats. En tots dos casos aparegueren els dos sepulcres romànics, fets per un sol bloc de pedra, decorada amb franges d'or i vermelles per la part exterior i coberta a dues aigües.

Flanquejant aquesta entrada hi havia dues capelles, una dedicada a baptisteri i una altra al sant Sepulcre. Sobre aquesta capella s’aixecava un campanar, eliminat en el segle XIV. Es creu que era d’estil llombard.

La catedral disposava d’una altra torre campanar, situada sobre el braç nord del transsepte. Aquest s’ha conservat parcialment, doncs va ser reaprofitat com a contrafort de la nova catedral gòtica. Actualment se'l coneix com la torre de Carlemany.

El creixement de la ciutat amb més de deu mil habitants i la puixança de l’estil gòtic van propiciar la construcció d’un nou temple més adient als gustos de l’època, al poder de la ciutat i que permetés acollir a tots els fidels en festivitats importants. L'actual catedral es va començar l'any 1312 per la capçalera sota les ordres dels mestres Enric i Jaume de Faveran, procedents de Narbona, on també estaven dirigint les obres de la catedral.

Segons consta en el contracte, es va encarregar la construcció d’una nova capçalera, amb nou capelles al seu voltant. Segons es dedueix d’aquest document, la intenció del capítol no era aixecar un nou temple, si no fer una capçalera més gran i funcional, que aprofités l’antiga nau romànica.

També es fa constar que s’utilitzarà l’antic dormitori de la canònica per ubicar la sagristia. Actualment s'ha convertit en la capella on es realitzen les celebracions diàries amb pocs fidels i és coneguda com la capella del Santíssim.

En sortir d'aquesta capella, si alcem el cap, podrem veure el sepulcre dels Corbera-Campllong.

L’absis té planta poligonal, amb una girola d’alçada similar a la del presbiteri. La separació entre els dos espais es fa gràcies als pilars força esvelts amb petites columnes adossades, que recullen la força de les voltes. Al damunt de la girola trobem un trifori, obert al presbiteri mitjançant finestres de factura molt simple.

La nova capçalera es va consagrar en 1347, tot i que no va estar del tot enllestida fins vuit anys més tard. En aquell moment es veu que la solució adoptada no és la més indicada i es fa necessari ampliar també la nau, que havia quedat petita. D’acord amb el més habitual en l’època i lligant amb el projecte de la nova capçalera, es va dissenyar un temple amb 3 naus i un sol absis amb girola.

La durada de les obres, els problemes de finançament i la manca d’una decisió ferma sobre com continuar l’obra de la nova capçalera van fer perillar en nombroses ocasions la finalització de la catedral gironina. Entre el moment de la consagració de l’altar (1347) i l’any 1386 van dirigir les obres tres mestres: Pere Capmagre, Diomís de Lovaina i Pere Sacoma. Es creu que els dos primers van dedicar-se a finalitzar la capçalera, mentre que el darrer va començar la construcció de la resta del temple.

Com ja hem comentat, el projecte inicial preveia la construcció de tres naus, però Pere Sacoma, que era el mestre d’obres més important del moment a la ciutat, va optar per modificar el projecte inicial de tres naus per una de sola. Malgrat que la construcció d’aquesta única nau ja estava en marxa, el bisbe Berenguer d’Anglesola no estava gaire convençut de l’estabilitat i seguretat del temple. Per aquest motiu va cridar a diversos mestres d’obra i especialistes en arquitectura per que emetessin un veredicte. Aquests mestres constructors i picapedrers van concloure que la construcció d’una sola nau no oferia les condicions de seguretat necessàries i era més convenient tornar al projecte inicial de tres naus. Malgrat aquesta unanimitat en la resposta, el temple es va seguir construint amb un sola nau, tot i que el ritme de l’obra es va alentir molt. Això fou degut a la ferma defensa que van fer de la nau única tres dels membres del capítol catedralici: el canonge Dalmau de Vilalleons, el prevere Pere de Montcorb i el tresorer Berenguer de Font. La fermesa d’aquests tres personatges i del mestre Pere Sacoma van aconseguir celebrar una segona consulta l’any 1416.

En 1393 va morir Pere Sacoma. Tres anys abans, sota la direcció d’obres de Guillem Morei, es van començar a aixecar els primers pilars corresponents al temple de tres naus. Malgrat que en les excavacions realitzades al subsòl de la catedral no s’han trobat restes d’aquests pilars, si que hi ha documentació escrita al voltant de la contractació d’un pilar del costat nord.

Quan es va celebrar la consulta de 1416, la construcció del temple només havia avançat per les capelles laterals. La construcció de les tres naus era pràcticament testimonial. En aquesta consulta els favorables al projecte de nau única van ser majoria i per tant es va optar per construir una sola nau, doncs resultava més econòmica i més ràpida a l’hora d’aixecar-la (el capítol volia una solució ràpida, doncs les obres feia massa temps que duraven). També la construcció d’una sola nau podia encabir a dins seu l’antiga església romànica mentre s’anava construint la nova. El projecte va ser encarregat primer a Antoni Canet i posteriorment a Guillem Bofill.

Entre 1420 i 1440 es van viure els moments de més activitat constructiva. Però la guerra civil catalana va aturar les obres a partir de 1462, quan s’estava treballant en els dos darrers trams de la nau. No fou fins l’any 1606 que es va posar la darrera pedra que permetia el cobriment total de la nau. D’aquesta manera es va construir la nau gòtica més ampla mai realitzada amb una longitud de gairebé 23 metres.

Tres rosasses, la central molt més gran que les laterals, permeten alleugerir el mur que salva la diferència d’alçades entre la capçalera, concebuda per a tres naus, i la gran nau gòtica.

L’espai existent entre els contraforts es va aprofitar per a construir capelles laterals i les portes que comuniquen el temple amb l’exterior i amb les dependències de la catedral.

En 1961 es va buidar tot el pes que s'havia col·locat en el moment de la construcció de les voltes de la catedral. A banda de ser una equivocació, doncs aquest pes ajuda a la estabilitat de les voltes, es va fer sense cap mirament llençat tot el que es retirava.

Per sort, algunes persones de l'època van aconseguir rescatar alguns elements escultòrics d'època romànica i romana, que es conserven majoritàriament en magatzems i alguns d'ells en el en museu de la catedral.

En el mur de migdia s’obre la porta dels apòstols. La seva construcció es va iniciar l’any 1370, però la guerra civil catalana va impedir la seva finalització. Fins aquest moment s’havien fet les fornícules i les bases sobre les que s’havien d’allotjar les figures dels apòstols.

Sota de les fornícules veiem una decoració a base de fines traceríes gòtiques.

Les mènsules on es recolzava l'apostolat estan decorades amb motius historiats i vegetals. Les diferències en la seva factura fan pensar en la mà de com a mínim sis picapedrers. En la part exterior del costat esquerre veiem a un home i una dona que sostenen llibres d'oracions. Al seu costat es va representar a un guerrer amb cota de malla i casc i un àngel músic. En la següent mènsula veiem motius vegetals. A continuació es va representar a Moisès amb les taules de la llei acompanyat d'Aaró. Novament trobem motius vegetals en la mènsula que hi ha al seu costat. En la darrera veiem als apòstols Sant Jaume el Major i Sant Bartomeu amb llibres i els seus atributs a les mans.

En la mènsula interior del cantó dret veiem a un home defensant-se de l'atac d'un animal fantàstic. Entre dues mènsules decorades amb motius vegetals, en una d'elles també hi ha un cap de lleó, podem veure una on es van representar a dos àngels músics. També veiem en aquest costat una mènsula esculpida amb dos animals fantàstics amb cap d'home. La darrera base està decorada amb motius vegetals ens els que hi apareixen uns cargols.

En 1434 Antoni Claperós va rebre l’encàrrec de fer les escultures dels apòstols, que van ser col·locades a la dècada dels seixanta del mateix segle. Aquestes van ser realitzades en terracota i la fragilitat d’aquest material és la culpable que avui en dia la façana estigui nua. Aquests apòstols estaven mirant cap al timpà on s'havia de representar l'assumpció de la Verge i que no es va arribar a realitzar.

Les escultures van arribar més o menys senceres fins l’any 1936. Malgrat la seva erosió, encara es conservaven in situ. Davant els primers atacs a edificis religiosos de la Guerra Civil, la comissió de patrimoni de la Generalitat va optar per retirar-les de la façana i així poder-les protegir. L’estat de conservació era molt delicat i aquesta tasca de trasllat no es va fer amb les garanties necessàries, motiu pel qual les imatges van acabar esmicolades...

Només es van salvar dues imatges corresponents a Sant Andreu i a Sant Judes Tadeu. En 1940, per celebrar el primer any de la victòria franquista es va celebrar un ofici religiós, al que les autoritats del moment van accedir per aquesta porta. Per a l'ocasió es van retornar les dues imatges a la porta, però sorprenentment es van reconvertir en Sant Pau (a Sant Andreu li van afegir una espasa) i Sant Pere (a Sant Judes Tadeu li van afegir unes claus). En l'actualitat es conserven flanquejant la porta del museu de la catedral.

En 1975 es va decidir acabar la part superior de la portalada, feta a base d’arquivoltes apuntades.

En el costat nord del temple trobem la porta de Sant Miquel, que comunica la nau amb el claustre i l’antiga sala capitular. Va ser realitzada ja en el segle XVI, mantenint l’estil gòtic. Les fines arquivoltes envolten un timpà llis on hi ha la imatge de Sant Miquel. En una de les arquivoltes trobem esculpit un falcó. La tradició diu que el seu amo era comte Ramon Berenguer II, que va ser assassinat pel seu germà durant una cacera. Aquest falcó, durant el funeral va volar sobre el presumpte fratricida, Berenguer Ramon II, arrencant-li la corona. D’aquesta manera tothom es va imaginar el que havia passat. Un cop arrabassada la corona, el falcó va morir als peus del seu amo i la ciutat de Girona va decidir esculpir aquesta imatge en homenatge.

En els contraforts podem veure algunes gàrgoles esculpides. Les de la capçalera són llises o amb una senzilla decoració vegetal. En els murs nord i sud podem veure algunes amb bèsties salvatges.

Però la gàrgola més coneguda és la que trobem en l'angle nord-est, anomenada popularment "la bruixa de pedra". Segons la llegenda, aquesta bruixa es dedicava a llençar pedres a les persones que assistien a la processó de corpus. Un dia, i per intervenció divina es va convertir en pedra. Aleshores la van col·locar en la part més alta de la catedral per a que de la seva boca no en sortissin malediccions, sinó aigua neta caiguda dels núvols.

En el presbiteri trobem diversos elements que formaven part de l'antiga catedral romànica. Es tracta d'un fragment de cancell, reconvertit en ambó, la cadira episcopal de pedra i l'antiga ara d'altar.

També en el presbiteri trobem dos elements excepcionals d'orfebreria gòtica: un baldaquí i un retaule.

A finals del segle XVI es decideix construir un nou campanar, que no es va finalitzar fins ben entrat el segle XVIII.

També en època barroca es construeix la nova façana de la catedral i la imponent escala d’accés.

Aquesta façana no es va finalitzar fins la segona meitat del segle XX, quan es van omplir amb imatges de sants totes les fornícules i es va reformar la part superior del mur.

Per salvar el desnivell existent des del promontori on s'alça la catedral fins al nivell de terra de la resta de la ciutat, es van construir tot una sèrie de dependències que a més de complir aquesta funció, servien com a magatzems de la canònica. Part del claustre i de l'actual museu de la catedral estan construïts sobre aquests soterranis.

Destaquen dues grans sales cobertes amb voltes de canó.

En algunes d'aquestes estances veiem excavades diverses sitges i cisternes, que durant l'exposició de Temps de flors del 2014 van ser omplertes de flors.

Lamentem que aquest sigui l'únic moment en que s'obren al públic, doncs els muntatges florals oculten en molts casos les característiques de l'espai. Estaria bé adaptar aquestes sales per poder-les incloure en la visita del conjunt catedralici.

Malauradament, a l'interior de la catedral no es permeten fer fotografies i en cas de voler fer un reportatge et demanen el pagament d'una taxa, ignorant que els drets són de l'autor i no dels propietaris de les obres d'art. Les que podeu veure en aquesta web es van realitzar aprofitant una visita organitzada pel servei religiós de la Universitat de Girona. Per aquest motiu no són totes les que ens agradaria haver pogut fer i algunes no tenen la qualitat desitjable, però permeten fer-se una idea de l'edifici i dels tresors que conserva.