L'alou de Pruneres, posteriorment convertit en parròquia fins al segle XVII, apareix documentat per primera vegada en el segle X, quan el comte Sunifred de Besalú el va donar al monestir de Sant Pere de Camprodon.  No es conserva cap document de l'església anterior al segle XIV, quan depenia del priorat de Santa Maria del Coll de Panissars. En perdre la condició de parròquia el temple va anar quedant abandonat. A finals del segle XX es va procedir a restaurar-lo, eliminant els afegits i retornant-li l'aparença romànica.

El temple està format per una sola nau, capçada a l'est per un absis semicircular. Aquest té una finestra de mig punt i de doble esqueixada en la seva part central.

Una finestra de similars característiques s'obre en el mur oest, que està rematat per un senzill campanar de cadireta d'un sol ull.

La nau està coberta amb una volta apuntada. També s'observa un lleuger eixamplament a l'alçada del presbiteri, però sense arribar a formar un transsepte. 

L'element més destacat és el seu porxo, poc habitual a la zona. Està adossat al mur sud, protegint la porta d'entrada. Està format per cinc arcs de mig punt, el central fa les funcions d'accés i presenta una coberta de fusta. Les mènsules situades a banda i banda de la porta i al llarg del mur sud ens fan pensar que originàriament era més baix, si més no en el punt d'unió amb el mur sud del temple. 

La porta d'accés està formada per un senzill arc adovellat de mig punt. Fins a principis del segle XX es conservava al seu costat una làpida sepulcral, avui desapareguda. Gràcies a un calc conservat en el Museu d'Olot, podem saber com era. Es creu que pertanyia als senyors de Bestracà, que van ser enterrats en aquest temple.

Val la pena acostar-se fins a aquest temple per gaudir d'unes boniques vistes de l'alta Garrotxa.