Situat a la Vall de Sant Daniel, el podem trobar a la riba dreta del riu Galligants a uns dos quilòmetres del Monestir de Sant Pere de Galligants. Va ser fundat l'any 1017 per la Comtessa Ermessenda de Carcassona. És juntament amb Sant Pere de les Pueles (Barcelona) l'únic monestir femení que persisteix en el mateix lloc deu segles després de la seva fundació.

Durant el setge de la ciutat de Girona el monestir va haver de ser abandonat i les tropes napoleòniques el van fer servir com a hospital. En 1835 es va produir l'exclaustració i la comunitat va haver d'abandonar el monestir, però no es va disgregar. Això va permetre que ben aviat les monges tornessin a ocupar el monestir, malgrat que van perdre totes les possessions que tenien. També a la Guerra Civil va ser abandonat, però la vida religiosa hi va tornar quan aquesta va finalitzar.

El monestir ha patit nombroses modificacions al llarg dels anys, el que li dóna un aspecte en el que destaquen la barreja de molts estils i de maneres de construir. De l'edificació original no en queda cap vestigi. Les restes més antigues corresponen a la reedificació de l'església que es va fer en el segle XII.

L'església té planta de creu grega, amb una sola nau i transsepte. Tant la nau com el braç nord del transsepte estan coberts amb volta de canó

En el creuer trobem una cúpula sobre trompes, que exteriorment es converteix en un cimbori octogonal, similar al de Sant Pere de Galligans però amb moltes menys finestres. Per sota del nivell de les trompes, en els murs laterals, trobem un fris de grans arcs cecs, mentre que en el murs est s'obren dos petits ulls de bou.

Exteriorment el cimbori també està decorat amb motius llombards com arcs cecs i finestres geminades en el segon pis, coincidint amb els costats paral·lels a les naus. L'arrebossat que encara cobreix els seus murs fa impossible dir si en el primer pis també hi havia finestres o no.

Els arcs torals entre els que trobem la cúpula, arrenquen d'unes impostes esculpides. Només la del pilar sud-oest es conserva original. La resta han estat reconstruïdes parcial o totalment.

L'absis principal va ser enderrocat en el segle XVII i substituït per l'actual.

El braç sud del transsepte tampoc no ens ha arribat, ja que en època gòtica s'hi va construir la sagristia en el seu lloc.

Si que podem, encara que només des de l'interior, contemplar l'absis que s'obre en el braç nord del transsepte. És de planta semicircular i en el centre del tambor absidial s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada.

L'arc triomfal es recolza en dues impostes esculpides amb motius geomètrics.

En l'interior del temple es conserva un bell sarcòfag gòtic dedicat a Sant Daniel. Va ser esculpit en 1345 pel mestre Aloi de Montbrai. Està fet amb alabastre policromat. En la part superior trobem una figura jacent que representa al sant, mentre que en la part inferior es representen algunes escenes de la seva vida. Fins l'any 1936 es conservava en una cripta, que va ser eliminada, i des d'aleshores es pot contemplar en el braç nord del transsepte.

D'aquesta època també es conserven cinc imatges corresponents a les Tres Maries, Sant Joan i a la Verge. Només es conserva la part superior, ja que formaven part d'un conjunt escultòric del que ha desaparegut el Crist jacent.

La imatge policromada de la Verge que presideix el presbiteri també és d'estil gòtic.

En el transsepte també es conserva una pica d'olis.

La porta d'accés del temple es troba en el mur oest. Aquesta façana ha patit moltes modificacions al llarg dels segles, especialment en el segle XV, quan es va substituir la porta per una de nova. Durant les restauracions efectuades en 1950 es va desmuntar la porta del XV per deixar-la tal i com la podem veure actualment: amb un senzill arc de mig punt.

De l'original façana romànica destaca el plafó ornamental, que segueix la tendència llombarda amb arcs cecs i lesenes, que ressegueix el pendent de la coberta original. Per sobre de la façana romànica es poden veure les diferents dependències afegides al llarg dels segles. 

El claustre és de finals del segle XII o principis del XIII, tot i que la planta superior es va construir a la primera meitat del segle XV.