Província de Girona
Sant Andreu
(Ullà, Baix Empordà)
42º 3,117'N ; 3º 6,500'E
Ullà ja apareix documentat en un precepte
de Lluís el Piadòs de l'any 834, on es
confirma que era una possessió de la seu de
Girona.
Aquest temple era la parròquia del poble i apareix documentat en l'acta de
consagració de la segona església de la canònica de Santa Maria d'Ullà en 1182.
En aquesta document queden reflexats els drets de la canònica sobre Sant Andreu.
A finals del segle XVIII s'abandona l'antic cenobi i es construeix un nou temple
al bell mig de la població, a pocs metres de Sant Andreu. D'aquesta manera
s'evitaven les constants avingudes del riu Ter sobre el monestir, des que a
principis del segle XIV es va desviar el seu curs. A partir d'aquest moment el
nou temple desenvoluparà les tasques de parroquial.
En 1840 va desaparèixer definitivament la comunitat de Santa Maria, restant
el temple com a parròquia del poble. Sant Andreu va quedar sense culte i va
passar a ser de propietat municipal. Des d'aleshores ha estat utilitzada com a
escola, oficina municipal i en l'actualitat com a seu per esdeveniments
culturals.
Resulta difícil deduir que l'edifici situat en la plaça de Sant Andreu era fa
uns segles l'església del poble. Ha quedat totalment envoltada per edificacions.
El parament exterior només és visible des del carrer pel seu costat de migdia.
Una part del mur de tramuntana es pot veure des del pati interior d'una casa. La
resta del temple té adossades construccions que l'oculten gairebé per complert.
Ens trobem davant un petit temple d'una sola nau, sense capçalera destacada.
Està coberta amb una volta de pedra, que en el sector més occidental és de canó,
mentre que cap a llevant és apuntada. Es creu que originàriament el temple si
disposava d'un absis, que va ser substituït per l'estructura actual.
En la
base del mur de ponent i nord veiem un aparell totalment diferent a la resta del
temple. Està fet amb blocs irregulars de pedra calcària i conglomerat del
Montgrí, que tendeixen a fer fileres regulars. Aquest parament probablement
correspon a una primera església pre-romànica.
En la part alta del mur oest trobem l'única obertura romànica que ha
sobreviscut, tot i que en l'actualitat està cegada. Es tracta d'una finestra en
forma d'espitllera amb un sol biaix.
Les obertures practicades en el mur sud són totes de factura moderna.
* La imatge de l'interior del temple, feta per Jordi Contijoch Boada, està extreta de la web de
patrimoni de la Generalitat de Catalunya
|