Val la pena acostar-se fins aquesta petita localitat soriana per gaudir de la que va ser la fortalesa més gran d'Europa en la seva època. Va ser construïda per Al-Haquem II a finals del segle X, sobre les restes d'una altra fortificació del segle IX. Servia per controlar la frontera del Duero davant els atacs dels regnes cristians.

L'any 975 el comte castellà García Fernández va intentar conquerir-lo amb un gran exèrcit, però les tropes no van poder travessar els seus robustos murs. Va ser tres anys més tard, quan l'exercit castellà va aconseguir-lo, però només el van poder conservar durant sis anys, doncs l'any 983 tornava a estar en mans cordoveses. No fou fins l'any 1060 que el rei Ferran I va aconseguir incorporar-lo de manera definitiva a la corona de Castella. El Cid va rebre la villa de Gormaz en 1087.  En el segle XV els Reis Catòlics el van convertir en presó.

Com era habitual en les fortaleses musulmanes té forma allargada i estreta, amb gairebé 1.200 metres de perímetre.  Els seus murs estaven defensats per  vint-i-vuit imponents torres.

La fortalesa estava dividida en dos sectors: l'alcassaba en el sector est, que era la zona noble i residència del governador, i la resta, on vivia la tropa i la població.

L'alcassaba, va ser reformada quan es va convertir en presó. Actualment podem veure gran part dels seus murs perimetrals, torres, restes d'algunes dependències i algunes portes.

Aquestes estances, especialment les situades en el sector nord, formaven part de les sales més nobles destinades al governador i als seus acompanyants. En el costat més oriental hi ha una gran estança coneguda com la sala d'armes. Al seu davant, en l'esplanada, podem veure l'accés a l'antic aljub.

Destaca la torre de l'homenatge, que correspon a una reconstrucció feta en el segle XIV en estil mudèjar.

En ella es troba l'accés a l'alcassaba, que com era habitual en les fortificacions àrabs, és en forma de colze per dificultar el pas a les tropes assaltants. Protegia la porta un matacà del que només es conserva la base.

Una petita porta amb arc de ferradura permet l'accés directe amb l'exterior pel costat nord, molt més abrupte.

Just al davant de la torre de l'homenatge hi ha la coneguda com la torre d'Almansor. El mur que s'aixeca entre elles serveix de tancament de l'alcassaba.

La resta del castell era destinada a la tropa i a tots aquells serfs i artesans que treballaven en el manteniment de la fortalesa i els seus ocupants. Les construccions eren molt més modestes i per aquest motiu no ens han arribat fins els nostres dies.

Només observem un edifici en aquest espai que ha conservat part dels seus murs laterals. Es tracta de la mesquita, que conserva, tot i que parcialment reconstruït, un gran arc de ferradura.

Però l'element que més ens crida l'atenció d'aquest recinte és la seva gran porta califal, amb un doble arc de ferradura. Antigament era la porta d'accés al recinte, tot i que la desaparició del camí no ens ho sembli actualment. Està orientada al sud.

Encara es conserven alguns dels punts on es recolzaven els batents d'aquesta porta.

Hi havia una altra porta en aquest mur en forma de colze, que no s'ha conservat. Si que podem veure una porta de menors dimensions.

Una altra obertura que trobem en la muralla servia com a desguàs d'aigües residuals.

En la part més occidental del castell trobem una gran cisterna, que servia d'abeurador pels animals.

Malgrat el seu estat de conservació, us recomanem molt pujar a aquest castell, encara que només sigui per les espectaculars vistes que tenim des de les seves muralles.

A la falda sud del turó en el que s'alça el castell, trobem les restes de l'antiga església de Santiago i l'església de San Miguel, de visita obligada.