En 1137 trobem a un tal Gausbert Guillem de Vulpellac citat en una disputa sobre l'església de Sant Climent, entre Dalmau de Peratallada i el bisbe Berenguer de Girona. Per tant, cal pensar que per aquest temps ja hi havia una casa senyorial  a Vulpellac, probablement sense fortificar. En 1269 es va establir una convinença entre el bisbe de Girona, que era el senyor eminent de Vulpellac i el senyor de  Vulpellac, mitjançant la qual s'autoritzava a aquest darrer a construir una fortificació.

En 1352  sabem que el castell pertanyia a la família Sant Sadurní, doncs Sicília de Sant Sadurní es va casar amb Guillem Sarriera. En 1471, Joan Sarriera era capità de la ciutat de Girona i durant la Guerra Civil es va posicionar a favor del rei Joan II.

En el segle XVI, Miquel Sarriera va reformar profundament el castell convertint-lo en un palau fortificat. Posteriorment, al principis del segle XVIII, es va tornar a modificar l'edifici, en aquest cas per convertir-lo en masia.

Ens trobem davant d'un edifici de planta trapezoïdal, format per tres ales, que s'articulen al voltant d'un pati central. El quart costat del trapezi és obert,  tot i que a pocs metres fa de tancament l'antiga capella del castell, ara església del poble, dedicada a Sant Julià i Santa Basilissa.

En l'angle sud-oest s'alça una torre de planta rectangular i construïda en el segle XIV. Aquesta es va aixecar sobre una torre anterior (s. IX-X), de la que encara es conserva algun fragment d'opus spicatum en el basament dels costats de migjorn i de ponent. En ella podem veure nombroses espitlleres i tres finestres gòtiques, una d'elles geminada.

S'accedeix al segon pis del castell per una escala de pedra adossada al mur oest del pati. Aquest va ser profundament reformat quan el castell es va convertir en palau, doncs es van obrir nombrosos finestrals gòtics i renaixentistes. Destaca també el gran saló, cobert amb un enteixinat de fusta policromat, que es sustenta en grans arcs de diafragma.

Cal destacar el paviment que s'ha conservat en algunes estances, fet amb rajoles blanques on es van dibuixar en blau els escuts dels Sarriera, dels Rocabertí i dels Biure. També hi veiem escrit “Ego sum qui pecavi-1533. I Doce me facere voluntatem tuam” i el nom de Miquel Sarriera. Aquesta inscripció ha fet créixer la llegenda que l'hauria fet escriure el propi Miquel de Sarriera en mostra del seu penediment per haver matat a la seva dona, Violant de Biure, en un atac de gelosia.

Malauradament, el castell és una propietat particular i no podem oferir-vos imatges del pati ni del seu interior.

Al voltant del castell i de l'església podem veure restes de l'antic recinte fortificat. Els panys de muralla van ser aixecats entre el segle XIII i XIV i presenten grans obertures en forma d'espitllera.

Destaca una torre quadrada situada en el sector nord-est, que serveix de portal d'entrada.

El seu accés era en forma d'angle recte per dificultar l'assalt.

A l'oest d'aquesta torre es conserva una altra, en aquest cas de planta circular i amb espitlleres per a armes de foc.