Província de Girona
Castell de Sant Iscle
(Vidreres, La Selva)
41º 47,092'N ; 2º 48,456'E
La primera referència escrita que hem trobat del castell de Sant Iscle és de
l’any 1194, en un document que establia la pau entre Ermengol VIII d’Urgell
i el vescomte Ponç III de Cabrera, casat amb la filla del comte d’Urgell i
per tant era el cunyat d’Ermengol VIII.
El castell de sant Iscle era una propietat de la família Cabrera, tot i que
Guerau V el va donar en feu a l’ordre del Temple.
Les restes més antigues del castell daten de finals del segle XI i
principis del XII. Corresponen a la base d'una gran torre circular ubicada
en centre del castell i de més de 7 metres de diàmetre.
Aquesta torre va ser
enderrocada parcialment en el segle XIII i es va aprofitar la seva part
inferior com a base d'un pati o distribuïdor al que s'obren les noves
estances.
Aquest castell es va construir en un lloc on ja hi havia ocupació humana,
com ho demostren els enterraments que es van trobar durant unes campanyes
d'excavació i que estan datats entre els segles IX i X.
En el segle XIII es construeix un nou castell, que és bàsicament el que
podem veure en l'actualitat. Tenia planta quadrada, tot i que una mica
irregular i protegit externament per un vall.
En cadascun dels seus angles hi havia una torre circular.
La
torre que s'ha conservat amb millor estat es troba en el sector sud-est.
Aquesta té una alçada aproximada de 15 metres i estava dividida internament
en tres pisos. Resten encara els encaixos de les estructures de fusta que
servien per fer aquestes divisions. El sostre del darrer pis és l’únic que
era de pedra, amb una obertura per poder sortir al terrat.
Les torres del costat est són les millors conservades i en
elles podem veure les portes que des del pis superior permetien l'accés al
camí de ronda.
S'accedia al castell pel costat oest. En travessar la muralla s'accedia a
una gran sala rectangular.
En l'extrem sud d'aquesta sala podem veure tres finestres en forma
d'espitllera.
Des d'aquesta estança podem accedir a l'antic distribuïdor, que permetia
accedir a les habitacions del sector est, a una gran estança del sector sud
i a les petites sales del costat nord. També és lògic pensar que en aquest
espai existia una escala de pedra, que permetia l'accés al pis superior.
Dos dels costats del pati eren porxats, com es pot deduir de les restes
d'arc de mig punt i pilars que s'han conservat en els costats oest i nord.
En les cambres del costat nord es van localitzar 8 sitges excavades a la
roca, fetes entre els segles XII i XIV.
Precisament en el segle XIV es construeix tot un nou edifici adossat al
mur oest.
En el mur oest es conserva una finestra de mig punt i
una esqueixada.
Aquesta ampliació va comportar la desaparició del principal accés al
castell i se'n va construir un de nou en el mur sud, al costat de la torre
sud-est.
Un segle més tard es torna a reformar el castell, compartimentant les
estances per fer les habitacions més petites. També es construeix una
cisterna sota la gran sala del costat sud-est.
L'aparició de les armes de foc fa necessari reforçar les
defenses del castell, augmentat el gruix de les muralles i de les torres.
Aquesta reforma va quedar inacabada, com es pot veure en la torre sud-oest,
doncs el castell es va abandonar en el segle XVI.
Només es va finalitzar la reforma del mur est.
També en aquest moment es reforma l'edifici adossat a l'oest
amb la idea de convertir-lo en un palau. És en aquest moment que s'obre un
gran portal en el mur nord, sobre el que es va obrir una finestra de
considerables dimensions.
Precisament junt al mur oest del palau i fora del recinte
fortificat, trobem les restes de l'antiga capella de Sant Iscle.
|