La primera notícia documentada que tenim de l'església de Sant Vicenç d'Obiols data de l'any 888, quan apareix com una de les donacions del comte Guifré al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquesta donació de Guifré el Pelòs s'ha d'entendre des del punt de vista de la reorganització territorial i repoblació del Berguedà, convertint el lloc d'Obiols com un dels indrets importants de la zona.

A pocs metres al nord del temple trobem les restes d'una antiga torre de vigilància d'època carolingia. Es creu que formava part de la línia defensiva que va fer construir Lluís el Piadós, rei d'Aquitània, l'any 798 al llarg dels rius Llobregat i Cardener.

Sobre un petit turó rocós podem veure uns forats rodons disposats en cercle, que servien per falcar a la roca un estructura de fusta. Aquest tipus de torres de guaita de planta circular  van ser habituals en aquest primer moment de la "Catalunya Carolingia".

L'església d'Obiols ha mantingut la seva condició de parròquia al llarg dels segles, malgrat que en el segle XVI va passar del bisbat d'Urgell al de Solsona.

L'aspecte actual del temple es deu a la restauració realitzada per la Diputació de Barcelona a mitjans del segle passat, en que es va intentar retornar al temple l'aspecte que tenia a finals del segle X, moment en que es va construir bona part d'aquest edifici.

De l'edifici visigot han quedat poques restes i aquestes es limiten a grans blocs de pedra calcària que podem veure en l'embocadura del presbiteri i en els braços del transsepte.

En el presbiteri romanen en la posició original, mentre que en el transsepte els carreus han estat reaprofitats i barrejant-se amb carreus d'altres mides.

El temple visigot estava format per una sola nau i va ser concebut amb capçalera tripartita sense transsepte. No està clar si es van arribar a construir les absidioles laterals  o bé es van enderrocar, doncs en el costat nord no s'ha conservat cap vestigi de la seva existència i en canvi, si es conserva part de l'arc triomfal de l'absidiola sud.

Entre els segles IX i X es construeix un nou temple en dues fases. En la primera es construeix la nau actual, aprofitant la capçalera visigòtica. Aquesta nau tenia una coberta de fusta a dues aigües.

Posteriorment es decideix aixecar la capçalera actual, formada per un absis rectangular cobert amb volta de canó lleugerament ultrapassada i els dos braços del transsepte.

En construir aquest nou transsepte van quedar dins el temple dues tombes excavades a la roca i que inicialment estaven fora l'església.

L'absis i la nau estan comunicats per un arc triomfal inicialment de ferradura. Posteriorment es van retallar els muntants de l'arc triomfal de ferradura per acostar-lo a la forma del mig punt. En la darrera restauració es va recuperar el seu aspecte original.

L'arc es recolza en dues columnes, amb les seves bases i columnes d'estil clàssic, excepte el del costat dret que és de factura romànica i decorat amb fulles vegetals.

També eren de ferradura els accesos al transsepte, que com en el cas de l'arc triomfal van ser primer mutilats i posteriorment reconstruïts.

Les columnes són de factura molt similar a la del costat esquerre de l'absis.

S'accedia al temple per una porta oberta en el mur sud, de la que només es conserva un muntant

En el segle XIII es decideix reformar el temple. La principal modificació consisteix en substituir la coberta preromànica de fusta per una volta de pedra. Per poder suportar el pes d'aquesta nova coberta va ser necessari regruixir els murs laterals del temple amb carreus ben tallats i amb arcs formers que n'alleugerien el seu pes. En aquest procés es van suprimir els arcs del transsepte, moment en que es van perdre les columnes més occidentals i es van mutilar les més orientals, per que no "sobresortissin del mur".

Aquesta coberta de pedra i el regruiximent del murs van ser eliminats en la restauració del temple de mitjans del segle XX, en que com ja hem comentat, se li va voler retornar l'aspecte que tenia en el segle X, obviant tota la fase romànica. Només es va deixar com a testimoni la part més occidental de la volta. En substitució de la coberta de pedra es va col·locar una estructura de formigó, que imita les encavellades de fusta originals.

Durant aquesta reforma també es va modificar la façana de ponent. Es va construir una nova porta d'accés, formada per un arc de mig punt de grans dovelles, protegit per un guardapols.

Corona el mur un campanar de cadireta de dos ulls, de factura posterior, com la finestra en forma de creu que hi ha just sota seu.

La resta d'obertures del temple es troben localitzades en la capçalera i en el mur sud. Les més interessants es troben a l'absis principal, on trobem dues finestres: una oberta al sud i l'altre a l'est. Són d'una sola esqueixada i arc de mig punt.

També s'obre una finestra d'una esqueixada i en forma d'espitllera per l'exterior en el mur meridional del transsepte sud.

Es completa la il·luminació del temple amb tres finestres obertes en la part superior del mur sud. Dues són de mig punt amb una esqueixada i una rectangular, oberta posteriorment.

Als peus de la nau i a l'interior del temple es va localitzar el que podria ser un baptisteri primitiu.

Entre els segles XVII i XVIII es temple va tornar a ser reformat. Es van afegir dues capelles laterals a continuació dels dos braços del transsepte i es va construir una sagristia adossada al sud de l'absis. Aquestes estances van ser eliminades durant la restauració.

Al voltant de l'absis i al sud del temple trobem una necròpolis amb tombes excavades a la roca.

Les més antigues són de tipus banyera i corresponen al segle VIII. Són del tipus que ja hem vist dins del temple, en el transsepte. Precisament en una d'elles es va trobar una moneda d'or del rei visigot Ègica, encunyada entre els anys 687 i 695 a Ispalis.

Les més abundants són les antropomorfes amb el cap rectangular o bé arrodonit. Estan datades en els segles IX i X i algunes a inicis del XI.

Des d'aquí voldríem agrair les explicacions i facilitats que ens va donar en Pere Cascante, guia del lloc. Esperem haver transmès amb aquesta pàgina una part de les emocions i coneixements que a nosaltres ens van transmetre durant la visita.