L'any 830 els monjos de Sant Serni de Tavèrnoles van fundar en un lloc conegut com vila Tineosi una abadia dedicada a Sant Salvador. Inicialment aquesta comunitat sembla que va ser eremita, a jutjar per les coves que hi ha en la part inferior del promontori on s'aixeca el cenobi. Cinc anys  més tard, l'abat Calort de Tavèrnoles va sol·licitar a Lluís el Piadós, rei de França, protecció per a la comunitat de Sant Salvador, així com el privilegi per a escollir lliurement el seu abat.

El lloc d' Abadella (petita abadia) estava situat en la línia de frontera del domini carolingi i per tant es va convertir en un important impulsor de la repoblació del Berguedà. Aquesta circumstància va afavorir el seu creixement i que durant l'època alt-medieval gaudí d'un moment d'esplendor, especialment gràcies a les donacions dels vescomtes de Berguedà.

Aquest període d'esplendor es va començar a truncar a principis del segle XI, doncs en 1040 Sant  Salvador de Vedella ja no era una abadia independent, si no que era un simple priorat dependent de Tavèrnoles. Un segle més tard seguia la decadència del priorat, en bona part per la decadència de la casa mare i també per la puixança dels monestirs propers, com el de Sant Llorenç prop Bagà. En el segle XV s'accentua el declivi i la comunitat es redueix a un prevere i un arrendador dels bens. En 1580, en extingir-se el monestir de Sant Serni, el lloc de la Vedella va passar a dependre de Sant Pere de la Portella.

Malauradament, la construcció del pantà de la Baells va fer desaparèixer el nucli de població que hi havia al voltant i el priorat ha quedat envoltat per les aigües de l'embassament. Per sort, la seva ubicació en el cim d'un petit turó, ha permès la seva conservació, però només és accessible quan les aigües del pantà estan baixes.

L'edifici més important és l'església, edificada en el segle XII. Està formada per una sola nau, coberta amb una volta apuntada i capçada a l'est per un absis semicircular. En la part central del tambor absidal s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada. L'absis està fet amb carreus més grans i més ben tallats que la resta de l'edifici.

La capçalera es completa amb dues absidioles laterals de petites dimensions i que gairebé no sobresurt en planta

S'accedeix al temple per una senzilla porta formada per un arc de mig punt adovellada i oberta en el mur sud. En el mur oest trobem una altra finestra, de mig punt i doble esqueixada, que il·lumina el temple. Corona aquest mur un campanar de cadireta de factura moderna. Aquest substitueix l'original, que es va aprofitar per bastir el mur oest de la rectoria, construïda sobre l'església. Com es pot deduir del traçat dels seus arcs, el campanar romànic era molt més gran que l'actual.

Adossades a l'església trobem algunes de les dependències del priorat.

En el Museu Episcopal de Vic es conserva una talla del Crist en Majestat, probablement de la segona meitat del segle XII. Malauradament ha perdut la policromia, així com els peus i el braç dret, que probablement estava beneint. Amb la mà esquerra sosté un llibre sobre el seu genoll.

Tampoc es conserva en el temple, si no en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, una ara d'altar pre-romànica de marbre blanc, datada entre els segles VII i VIII. Està decorada amb una senzilla motllura que l'envolta totalment per la part superior.

En el mateix museu també es conserven un calze i una patena de peltre, que van ser localitzats dins d'una tomba. Es creu que van ser realitzats a finals del segle XII o principis del XIII.