Província de Barcelona


Monestir de Sant Pol del Maresme
(Sant Pol de Mar, Maresme)

41º 36,115'N ; 2º 37,557'E    




Aquest indret ja estava ocupat en època romana, com ho demostren les diferents restes trobades a la zona. Sota la nau de l'església s'han trobat restes d'una construcció tardoromana del segle V o VI. 

Posteriorment, tot i que en una data incerta, es va construir un monestir del que es té constància escrita des de l'any 950. Fins a finals del segle XI va ser una abadia benedictina. L'any 968 l'abat Sunyer va rebre del rei Lotari el permís per governar aquest cenobi i el de Sant Feliu de Guíxols. A la mort d'aquest  cada monestir va recuperar la seva independència.


Després d'uns primers anys de creixement, en part gràcies a les aportacions comtals, cap al segle XI comença el declivi del monestir, especialment a meitat de segle, en gran mesura pels constants atacs que va patir per part dels pirates àrabs i per que va estar molts anys sense abat. Els comtes de Barcelona, interessats en estabilitzar i controlar la zona, en 1068 el van posar sota la tutela del monestir de Sant Honorat de Lerins a la Provença. Durant gairebé dos segles la comunitat va mantenir aquesta dependència, que va ajudar a millorar la situació econòmica del cenobi. Una de les primeres accions dels monjos de Lerins va ser edificar un nou temple a darreries del segle XI.

En el segle XII l'economia del monestir té una bona salut, gràcies a nombroses donacions i a la protecció de personatges importants com per exemple Ponç de Montpalau.


La pèrdua de la Provença a mans de França va dificultar la relació entre les dues comunitats i per tant tornant a patir una greu crisi econòmica i de monjos. La situació era tan complicada, que en 1264 l'abat Nicolau de Lerins i va vendre el monestir a Guillem de Montgrí, sagristà major de Girona i arquebisbe de Tarragona. Aquest va cedir el cenobi als monjos d'Escala Dei cinc anys més tard. Una de les condicions que es van imposar en la venda va ser que sempre hi hauria un prior i tretze monjos. En cas que no es complís aquesta condició, la meitat dels bens de la nova cartoixa passaria a l'Almoina de Girona i l'altra es repartiria entre alguns convents de la mateixa ciutat. Aquesta etapa va ser molt profitosa i es va incrementar el patrimoni, fet que comportà diversos conflictes amb els vescomtes de Cabrera, senyors del veïnatge. Per aquest motiu i per que els monjos no trobaven la pau que desitjaven, van demanar l’autorització per abandonar aquest indret, document que va signar en 1415 el papa Benet XIII. En aquest escrit, s’autoritzava a la comunitat a traslladar-se al nou monestir de Montalegre, fundat pels monjos de Vallparadís. Malgrat disposar d’aquesta autorització, els monjos no van abandonar San Pol fins divuit anys més tard, doncs quan es va fundar la canònica per Guillem de Montgrí va establir la condició que si desapareixia la vida monàstica tots els bens passarien a mans de l’Almoina de Girona. En 1433 el papa Nicolau V va emetre una butlla en la que revocava aquesta clàusula. Un any més tard, el vescomte de Cabrera comprava la cartoixa i tots els seus bens.

En el segle XV, Bertran d’Armendaris va fer fortificar el temple, augmentant l’alçada dels seus murs, i la resta de dependències, doncs va passar a desenvolupar tasques defensives, tot i que per poc temps, doncs el temple va quedar en desús.


Per aquest motiu, entre els segles XV i XVI va ser una sufragània de la parròquia Sant Cebrià, fins que s’independitzà en 1574. Uns anys més tard es construeix una nova església parroquial, més cèntrica i en gòtic tardà, en l’espai que ocupava l’antiga capella de Sant Jaume. Des d’aquest moment es canvien les tornes i l’església de Sant Pol passa a ser una capella depenent de la parroquial de Sant Jaume.

L’edifici actual respon a les diverses vicissituds que ha patit al llarg dels segles i les diferents èpoques constructives. Malauradament només són visibles dues de les façanes des de l’exterior, per que les altres estan dins una propietat privada.


Sota l’església trobem una mena de soterrani de planta rectangular disposada de nord a sud. Està coberta amb una volta de canó reforçada per un arc toral més baix que la volta. A banda i banda s’obren quatre arcs formers de mig punt, que formen arcosolis. Els seus murs estan fets amb un aparell de reble molt irregular amb abundants elements ceràmics reaprofitats i força morter de calç. Per les seves característiques es tracta d’un edifici de datació antiga i que alguns estudiosos situen vers el segle VI, mentre que d’altres ho fan cap el segle X.

S’accedeix a aquesta cambra per una porta oberta al mur nord, flanquejada per dos nínxols oberts en el propi mur. Al costat sud hi ha una altra porta, que comunicava amb les dependències monacals, tot i aquest mur sembla haver estat refet posteriorment.

L’església es va començar a aixecar en el segle XI al damunt d’aquest sala. Està formada per una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per arcs formers de mig punt adossats als murs nords i sud. Es creu que la nau correspon a un moment constructiu posterior, ja en segle XII.


Està capçada a l’est per un absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera i decorat internament per tres nínxols de planta semicircular. En cadascun dels nínxols s’obre una finestra de mig punt i una esqueixada, si bé només la del costat sud és original. L’arc està fet amb petites peces ceràmiques.

L’absis estava decorat externament amb un fris d’arcs cecs de tipus llombard sota la cornisa, molt erosionat i que només es conserva parcialment. Malauradament, en no poder accedir a la part posterior de l'absis, no us podem oferir cap imatge dels arcs i sí de la cornisa, que marca el nivell a partir del qual es va fortificar el temple.