L'església primitiva, edificada dins el recinte de l’antic castell de Puig-reig, va ser consagrada el 21 de gener de l'any 907 pel bisbe Nantigis d'Urgell. A mitjans del segle XII fou substituïda per l'església romànica actual, època en que els vescomtes del Berguedà juntament amb el trobador Guillem de Berguedà, eren senyors de Puig-reig.

Consta d’una sola nau, coberta amb una volta apuntada. La nau està rematada amb un absis semicircular, lliure de decoració.

En la part central hi ha una finestra de doble esqueixada, feta amb tres arcs de mig punt en gradació i un senzill guardapols.

En el mur sud trobem una altra interessant finestra, junt al presbiteri. L'arc de mig punt, monolític, probablement és reaprofitat. Presenta una decoració a base d'un soguejat.

L'empenta de la volta de la nau va fer necessari la construcció d'arcs formers de mig punt per l'interior del temple i contraforts per l’exterior. Els arcs van ser profundament reformats amb el pas dels segles, especialment quan es van construir capelles laterals i es van fer servir con a accés a les mateixes.

L’aparell del temple està fet amb carreus de pedra sorrenca de dos colors i dimensions variades, però ben tallats i formant fileres regulars.

El portal d'accés el trobem en el mur oest.

Està format per tres arcs de mig punt adovellades i en degradació, intercalats per dues arquivoltes, una en forma de bossell i l’altra amb decorat amb entrellaçats de vímet.

L'arc exterior està emmarcat per un guardapols escacat.

Tot el conjunt descansa sobre imposta llisa i quatre capitells molt erosionats i en un d’ells s’endevina dibuixos geomètrics.

Veiem dos nivells de losanges sobre un collarí esculpit amb un sogejat.

El campanar és de cadireta i dos ulls situat damunt la porta d’entrada. Entre ambdós elements  hi ha una finestra geminada amb mainell, de factura gòtica.

El temple havia sofert diverses modificacions en el seu interior, especialment en època barroca. També va patir un incendi provocat l’any 1936.

Després d’una restauració, l’any 1954, es van trobar unes pintures romàniques dedicades a la Mare de Deu.  Es trobaven situades en l'arcosoli situat a la dreta del presbiteri.

Aquestes pintures van ser fixades sobre tela i traslladades temporalment a la nova església de Puig-reig per ser traslladades de nou a aquest temple. En aquest cas no es van col·locar en la seva ubicació original, si no que es van ubicar en un dels arcosolis del costat de tramuntana, degudament protegides per un vidre.

Es tracta de tres plafons, segurament pintats del 1230 al 1250.  En el fragment més gran es representen l’Anunciació i la Visitació.

Sorprèn la presència del profeta Isaïes al costat de Maria en l'escena de l'Anunciació, un fet poc habitual.

També veiem a la Verge amb el Nen, en el que s'ha identificat com una versió de la imatge italiana de la Mare de Déu del Popolo.

Aquest darrer, està representat per l’amfisbena, serp de un cap a cada extrem del cos, que forma part del bestiari romànic i al·lusiu a la Mare de Deu i també de simbologia càtara, encara que els seus orígens estan a la mitologia grega i romana.

El trobador abans esmentat, Guillem de Berguedà, va cedir els bens del castell de Puig-reig als Templers en el seu testament l’any 1187. Aquests van ser molt tolerants amb els càtares, que a la comarca del Berguedà van tenir molt bona acollida i refugi.

Aquest conjunt pictòric va ser inicialment atribuït  al mestre de Lluçà degut a la seva similitud amb les pintures de Sant Pau de Casserres i Santa Maria de Lluçà, però més endavant i gràcies a nous estudis, es creu que van ser executades per un taller de pintors neobizantins, corrent que es va escampar per tot Europa i que també una certa influència a finals del segle XII i principis del XIII a Catalunya.

En el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserva una lipsanoteca de finals del segle XII o principis del XIII. Està feta amb fusta i ens recorda més a un petit cofre, decorat amb arcuacions.

Tampoc es conserva en el temple, si no en el Museu Municipal de Berga, la tapa d'un sepulcre amb una imatge jacent. La tradició ens parla que es tracta de Guillem de Berguedà, però fins ara no s'ha trobat cap indici que pugui confirmar aquesta la seva identitat.