La primera notícia que conservem d'aquest temple data de l'any 990. Tres anys més tard, el bisbe de Vic, Fruià, la va cedir al monjo Bonfill, membre de la nissaga Gurb i membre de la canònica de Vic. Situada dins el terme del castell de Gurb, va estar sotmesa a les tensions entre aquesta nissaga i el bisbe de Vic. Aquestes van continuar al llarg del segle XI. En 1035 el bisbe Oliba va fer una concòrdia amb Bernat Sendred de Gurb. En ella, el bisbe li cedeix el control de quatre esglésies mentre visqués el seu fill, que havia de ser clergue. Aquest acord no es va respectar i novament hi va haver enfrontaments pel control d'aquest temple fins al punt que hi va haver d'intervenir el comte Ramon Berenguer II. Aquest va forçar un acord, que finalment si es va respectar i es va renovar amb algunes modificacions. A la mort de Berenguer II de Queralt, l'any 1165, es renovà el pacte, tot i que a la baixa, en la persona de la seva mare, Sança d'Anglesola. A la mort d'aquesta, els temples i els delmes corresponents van passar a ser únicament del bisbat de Vic.

No sabem des de quan exercia les funcions de parròquia, doncs fins l'any 1055 no la trobem documentada així. Malauradament, en 1797 s'acaben les obres de construcció d'un nou temple i aquest quedarà en desús. En 1810 s'ensorra part de la volta. A partir d'aquell moment el deteriorament s'accelera i de fet es faran servir les seves pedres per altres usos. De mica en mica aniran desapareixen les seves restes i quedaran soterrades, fins al punt que a mitjans del segle XX va quedar soterrada per la runa i la vegetació. A principis del segle XXI es decideix realitzar una campanya d'excavacions arqueològiques que va permetre establir el perímetre del temple i de les estances adossades al llarg dels segles.

Gràcies a aquestes excavacions podem saber que es conserva un fragment del temple del segle X. Aquest va ser aprofitat en l'edifici romànic, en la part baixa del transsepte nord.

El temple romànic, probablement aixecat en el segle XI, estava format per una sola nau, coberta amb una volta de canó, recolzada en dos arcs torals i capçada a l'est per un absis semicircular.  Junts abans del presbiteri s'obrien dues capelles laterals a mode de transsepte.

Es creu que l'accés es trobava als peus del mur sud i que en segle XIII se li afegeix un pòrtic. També en aquest moment es fan més grans les capelles laterals, allargant-les vers llevant.

En aquest mateix segle trobem documentades unes cases amb horts al voltant del temple. Aquest nucli de població va patir molt durant l'epidèmia de pesta de l'any 1348.

Entre els segles XIV i XV s'elimina l'absis semicircular i es construeix un de nou poligonal, reforçat per contraforts.

També es construeix una nova capella al costat nord, que és l'element que millor ha superat el pas dels anys, doncs la seva façana de tramuntana és el mur que més destaca.

A ponent i al nord s'hi van adossar les dependències de la rectoria, entre les quals hi havia un celler. En aquest moment es va obrir una porta en el mur oest del temple que comunicava aquest edifici amb la casa del rector.

En abandonar-se el temple a final del segle XVIII la rectoria es converteix en un mas i s'utilitzaran algunes pedres de l'església per construir noves estances dedicades als nous usos agrícoles i ramaders. També es procedeix a tapiar la porta que comunicava el temple amb la rectoria.