Província de Barcelona


Castell d'Oló
(Santa Maria d'Oló, Moianès)

41º 52,265'N ; 2º 02,090'E      




El nom d'Oló apareix documentat per primera vegada l'any 889, tot i que el terme i el castell no apareixen citats en cap document que ens hagi arribat fins ben entrat el segle X. Era un castell propietat dels comtes de Barcelona, que el tenien infeudat a la família Oló, descendents dels vescomtes de Girona. El primer membre d'aquesta família és Sesmond d'Oló, fill de Guiniguís Mascaró, vescomte de Girona. Aquesta nissaga tindrà el control del castell fins el segle XIV, moment en que passarà a mans dels Montcada. Aquests no el van tenir gaires anys, dons en 1364 el van vendre a la canònica de Santa Maria de l'Estany.

La possessió d'aquest cenobi sobre el castell no fou benvinguda pels habitants d'Oló, que van intentar independitzar-se comprant la seva llibertat. En 1395 l'abat va enviar tropes per assetjar el castell, que va prendre per la força. Pocs dies més tard, els homes d'Oló van respondre assaltant i destruint la canònica, obligant als canonges a fugir. Aquests es van refugiar a Sabadell i posteriorment a Manresa, des d'on van organitzar la conquesta del castell, que van aconseguir ben aviat de forma força violenta. A partir d'aquell moment el castell restà sota el control de l'Estany fins la secularització de la canònica, moment en que va passar a les Cinc Dignitats Reials. En 1606 es va incorporar a la Corona com a carrer de Barcelona.


De l'antic castell queden molt poques restes. La més destacada és l'antiga torre mestra de la fortificació, que ha quedat totalment integrada en construccions posteriors. Inicialment era circular, però actualment ha perdut aquesta forma per adaptar-se a les necessitats de la casa que l'envolta gairebé per complert. Només queda visible el sector de ponent.

En el nivell inferior podem observar la fàbrica original feta a partir de blocs de pedra lleugerament treballats i distribuïts en fileres regulars. En aquesta part de la torre s'obre la única finestra original que ha sobreviscut, que té forma d'espitllera. Per sobre d'aquesta obertura, la dimensió dels carreus és menor. La part superior de la torre presenta una distribució de carreus molt més irregular, símptoma d'haver estat molt reformada al llarg dels segles.

Al voltants de la torre i en molts casos integrades en les cases del poble es poden veure restes dels murs que conformaven les dependències del castell.